El poble del Cogul, ja habitat al segle XII, era una vila closa protegida per un castell i una església romànica. El poble i el terme eren aleshores jurisdicció senyorial de Poblet. L’any 1900 la realitat del Cogul va començar a canviar. Un total de 488 persones habitaven una localitat on el centre de tot i de tothom ja no eren el castell i l’església romànica, sinó la Plaça Major, on hi havia l’abadia, la casa de la vila, l’escola, el forn i una nova església de tres naus, de faisó barroca i un esvelt campanar de base quadrada i cos vuitavat fet de carreus treballats. De la plaça sortien els carrers de la vila amb cases fetes de pedra, de planta baixa i dos pisos amb celler, estable, corral, llar de foc i golfes.

El terme era tot de secà. Terra aspra, dura, ondulada i de tossals aïllats per barrancs que davallaven fins al riu Set. Els homes del poble s’ocupaven del cultiu del camp (de llaurar, de sembrar i de cuidar l’hort), mentre les dones s’ocupaven d’administrar la llar, cuidar els fills i de realitzar tasques complementàries, com fer el pa i ser amatents amb els animals del corral.

Amb l’arribada del segle XX, esdevingueren al Cogul tres fets importants: la descoberta de les pintures rupestres, la construcció d’un pont sobre el Set i l’obertura d’una sèquia per garantir el reg dels horts. Les pintures rupestres les va trobar Mn. Ramon Huguet i Miró, en aquells moments rector del Cogul, que sovint feia llargues caminades pel terme i en una d’aquestes recerques, un 3 de maig de 1908, va trobar les pintures fins llavors amagades dins d’un abric de rocams negres que configuren l’entorn. També es va construir el pont sobre el riu, que facilitava la comunicació entre banda i banda del Set, així com també, perllongava el camí de Lleida més enllà del Cogul, fent-lo arribar fina a l’Albagés. La tercera i última gran realització va ser l’obertura d’una sèquia des dels replans del riu fins més enllà del poble, la qual garantia els cabals necessaris pel cultiu dels horts que lliscaven fins a la mateixa llera del riu.